Comentari (cat.)

Denses harmonies (1993) va ésser encarregada per la flautista Montserrat Vernet, a qui li vaig dedicar (estrenant-la amb el guitarrista David Manzanares). Deu anys després he revisat la partitura, en ocasió de l’enregistrament de l’obra, interpretada per Joan Izquierdo i Roger Raventós.

Aquesta composició forma part d’un període en el que la repetició formava part intrínseca del meu discurs. A les antípodes de la simetria clàssica, la obstinada acumulació d’aquesta obra no re-elabora el discurs musical com en el minimalisme reiteratiu (explorat en altres obres), sinó que alimenta un trajecte en el temps marcat per batzegades. El principi d’aquesta manera de fer apareixeria en la necessitat de repetir una frase, un paràgraf, una paraula, per a copsar-ne el significat subjectiu. En una transmutació musical de l’elaboració del propi pensament sorgiria aquesta manera de compondre, lligada a un discurs temporal format per innumerables moments que no tindrien solució de continuïtat sinó a través de la ruptura produïda per l’aparició de nous elements.

A Denses harmonies aquest peculiar sentit discursiu, que hi és present, no és sempre evident. Tot i les clares repeticions que es produeixen, les contínues mutacions mostren una forma menys crua que en el seu format original, les Variacions 89-90, per a guitarra, o que en altres obres del mateix període, com el Trio 2, per a clarinet, violí i piano.

Jordi Rossinyol, 2004