work for mezzo-soprano, flute and guitar (9′)
text: Joan Vinyoli
Premiere: June 5, 2011 Collbató (« Les obres del centenari de Joan Vinyoli »)
Concert in the library Jaimes (Barcelona): February 27, 2017
Comment (in Catalan)
“Si tant rosega el corc”
Dec a David Sanz la descoberta de l’obra de Joan Vinyoli (link). Passats els anys torno a llegir amb plaer aquest poema per la seva bellesa i per els suggeriments de les seves imatges tan clares .
Tot seguit ve l’eterna qüestió, tractada sovint amb lleugeresa: quins àmbits de relació es poden establir entre paraules i música? Opto, en la primera part del text musical, per una lectura lliure i transversal del poema, amb un tractament de la veu gairebé sempre melismàtic. Tot seguit, en un segon moviment el poema emergeix directament amb tota la seva força, ja que en faig una lectura lineal i sil·làbica. D’alguna manera, aquestes dues formes d’utilització del text, unides en la continuïtat, remarquen la dicotomia entre text i música: si inicialment la veu fa servir les paraules com una eina més, essent tractada com si fos un tercer instrument, ara la melodia de la mezzosoprano queda determinada en la direcció formal únicament a través del text.
Val a dir que una gran part del material musical ha estat extret de la mateixa sonoritat fònica del poema, ja que en vaig deduir, a partir de l’ordre vocàlic que Vinyoli fa servir, tres escales de característiques diferents. Si aquest va ser el punt de partida, un cop formada l’estructura vaig deixar que el procés de treball anés alterant sense rigidesa la idea inicial.
Un darrer aspecte és el significat de les idees que expressa el poema lligades a la música, àmbit que en ocasions s’ha relacionat amb la inspiració, que aquí he intentat concretar en el so i en la forma. El poema en sí mateix, clar i contundent, utilitza un seguit d’imatges evocadores que he decidit traduir en música. Alhora, he evitat tota equivalència directa -onomatopeica o descriptiva- així que les traduccions de paraules en música no s’aprecien si no és amb un gran esforç d’abstracció i molta generositat en la interpretació. Ara bé, puc assegurar que és només gràcies a la sintonia amb el text que ha estat possible aquesta música. En certa manera, i aprofitant la metàfora de Vinyoli, podríem dir que si la sonoritat i el discurs (del resultat musical) el trobem dens, i com aquell que diu, inaccessible, ens acostaríem, al meu entendre, a les imatges reflectides pel cec mirall de la irrealitat.
Val a dir que amb Montserrat Bertral, Jordi Gendra i David Sanz ens uneix una trajectòria pel treball en obres anteriors, circumstància que ajuda a profunditzar en la recerca d’un estil adequat d’interpretació. De David Sanz, és de remarcar el seu treball amb ¿Eras tú?, per a guitarra, obra de la qual en va fer un enregistrament en disc, i de Montserrat Bertral les seves inoblidables interpretacions en l’òpera de cambra Odola, a la Sala Beckett.
Jordi Rossinyol, maig 2011/revisat el febrer de 2017
Poema original de Joan Vinyoli (Passeig d’aniversari, Sense mans III, 1984)
Si tant rosega el corc, emprova’t la disfressa
de no mortal, inventa un carnaval
peculiar on assisteixin tots
els rosegats com tu.
La festa ha començat
ara mateix; cridant, empentegant-nos,
ebris d’eternitat, amb serpentines
i paperets de ser-feliç, anem d’un lloc a l’altre
de la casa del temps; aranyes de cristall
que ho il·luminen tot amb llum prodigiosa
negant la nit.
Escalinates
i passadissos que ningú no sap
on duen: sala de miralls
que ho multipliquen tot per l’infinit; així
veiem més vida i repetidament
anem mirant-nos fins que ens adonem
que som només imatges reflectides
pel cec mirall de la irrealitat.
Joan Vinyoli
Jordi Rossinyol 