Jordi Rossinyol

Per les escletxes

obra per a mezzosoprano i electrònica / word for mezzo-soprano and electronics (2023, 15′)

escrita per a Montserrat Bertral / written for Montserrat Bertral

a partir dels « Cinc sonets de la llum » de Lluís Solà / based or « Cinc sonets de la llum » of de poet Lluís Solà

the play will premiere in an upcoming concert at l’Atlàntida in Vic (2025)

montserrat bertral (image: laia prats ©)

lluís solà fotos: Maria Àngels Jordà © muntatge: nightingale ©

àudio:

CD « Jordi Rossinyol/Trencall de veus » (La Mà de Guido: AH260)

obres per a veu, piano, violí, guitarra i electrònica

https://www.lamadeguido.com/cat_4_2.html portada CD

Per les escletxes va estrenar-se dins de l’espectacle Llum, foscor, progressions

Textos: Lluís Solà i Sala / Música: Agustí Charles, Andrés Lewin-Richter, Llorenç Balsach, Jordi Rossinyol Pintures: Sergi Marcos / Vídeo: Toni Casassas / Il·luminació: Pep Barcons /Dramatúrgia i direcció: Pep Paré Producció: Cristina Vilaró / Tècnics de so de L’Atlàntida (direcció d’Agustí Charles) / Montserrat Bertral, mezzosoprano / Rosa Cadafalch, actriu / Èric Martín, ballarí / Obres musicals: « Boscos de llum i foscor » (Agustí Charles) « Tres cançons sobre textos de Lluís Solà » (Andrés Lewin-Richter) « Cinc cançons sobre poemes de Lluís Solà » (Llorenç Balsach) « Per les escletxes » (Jordi Rossinyol)

Comentari (publicat a Facebook) Más abajo, Comentario en castellano

Lum, foscor, progressions (acció musical)

El 10 d’octubre L’Atlàntida de Vic va estrenar amb gran èxit de públic un esdeveniment artísticament singular, la presentació d’una acció musical agosarada i reeixida, Llum, foscor, progressions. El nexe, l’origen i la inspiració de l’obra es produeixen a partir de la poesia de Lluís Solà (autor de lectura molt agraïda de la qual cal gaudir-ne sense precipitació, pel llarg abast de l’obra del poeta i per la seva profunditat). Quatre desenrotllaments musicals són la bastida essencial de l’espectacle: les composicions realitzades per Agustí Charles, Andrés Lewin-Richter, Llorenç Balsach i Jordi Rossinyol.

La interpretació de la mezzosoprano Montserrat Bertral ens deixa embadalits per la seva musicalitat i per mostrar-nos una versatilitat escènica directa i sorprenent. La cantant porta el fil argumental de l’obra (si podem parlar d’argument) juntament amb la insubstituïble Rosa Cadafalch, actriu de veu plàcida, intensa i suggerent que desgrana els versos i la prosa del poeta amb els seus canvis de registre. Formen tàndem i trio amb Èric Martín, belles escenes que contrasten o que se succeeixen dolçament o sobtada i fan mantenir l’alè de l’espectador. La dansa del ballarí entre les cadires de l’escena és un inesperat moviment virtuosístic que ens deixa amb la boca oberta.

Les imatges compostes pel vídeo-artista i polifacètic Toni Casasses apareixen en moments puntuals, oferint amb naturalitat un contrapunt que és una finestra oberta en la percepció de l’obra. Amb aquest nou vector, tots els altres elements van trenant-se. El vídeo utilitza en una ocasió un diàleg entre diferents pantalles de projecció, en una altra un fascinant hiperrealisme de núvols i bosc, i en una altra un diàleg amb l’acció que explico més avall. Les pintures presents a l’escenari, que va crear el pintor Sergi Marcos fent una interpretació plàstica dels « Cinc sonets de la llum » de Lluís Solà, formen part de l’espectacle: en una de les escenes, Casasses elabora una lectura dinàmica de l’obra plàstica, a través de la mirada del ballarí en directe, interpretació absorbent que redimensiona escena, quadres i música.

La llum i les ombres, que són el leitmotiv provinent de la persistència de la idea i necessitat en l’obra de Solà, està màgicament desenvolupada des de la sobrietat i des de la intensitat subtil per Pep Barcons, imprescindible per la seva capacitat d’entendre el projecte en la dimensió que aporta la il·luminació. El tractament que en fa duu en moltes ocasions una presència estàtica, per la concentració de la llum en punts determinats, pel color, per una nitidesa que aconsegueix proximitat. Tots aquests elements, rics en la seva autonomia i sentit, han estat lligats, transformats, matisats i alterats per una concepció clara i imaginativa del director artístic, Pep Paré, que ha descobert, inventat i reinterpretat els lligams entre els artistes que hi participen i els elements de què es fa ús. El sentit poètic i professional que reflecteix la seva realització prové d’una escolta sensible, no només musical i no només de la tímbrica i articulació de les veus, sinó també d’una atenta observació dels elements que estan posats en acció. Sense forçar-los, és capaç de girar amb aprofitament creatiu el que aporta cada actor, descobrint l’encaix expressiu que està cercant. Val a dir que l’entesa i el treball estret que ha dut a terme el director amb en Lluís Solà afegeixen força i legitimitat al seu treball.

Cadascun dels compositors va triar uns poemes, a partir dels quals confegí la seva partitura. Els compositors varen preguntar-se com tractar la veu musicalment, havent-hi com hi ha tanta tradició musical al darrere. Com resultat d’aquesta pregunta les composicions parlen alhora de la tradició i d’un trencament viu. Així, la veu transformada o superposada, formant amb l’electrònica un paisatge particular és el llenguatge amb què Agustí Charles interpreta els poemes triats. Diríem que Charles crea nous paisatges a partir dels textos, aconseguint lectures que el poeta potser no podria haver imaginat. En Andrés Lewin-Richter, hi trobo l’evocació de la llibertat i de l’expressivitat de la mezzo Anna Ricci, amb qui el compositor va treballar tants anys. El treball fet en el laboratori de so obre la porta a la interpretació oberta que proposa a la cantant. Llorenç Balsach parteix de la literalitat, amb una lectura poètica senzilla i concisa que remet sovint a un to brossià, traslluint un entenedor joc de conceptes mentre transmet els estats d’ànim des de la dolça ironia. Jordi Rossinyol, després de les lectures dels poemes i converses amb l’escriptor, s’apropa a l’obra literària descomponent la paraula, cercant-ne un sentit particular. Una tasca que connecta poema i música des del silenci i la sonoritat de les paraules.

L’espectacle, l’acció musical, inclou una escenografia suggerent d’una pila de cadires antigues de fusta (de les quals se’n fa un ús visual a través del simbolisme i a través de l’acció durant diverses escenes). La idea prové d’una obra teatral escrita i realitzada per Lluís Solà fa temps, mostrant (com a cita) el vessant d’autor teatral del poeta, essent Lluís Solà l’origen i vertebrador del contingut de l’obra. Phonos va programar la preestrena de les obres musicals a la Sala Aranyó, una iniciativa que va permetre engegar el projecte. Felicitacions a la producció, extensibles a L’Atlàntida pel seu compromís amb l’art actual.

Lum, foscor, progressions (acción musical) ES

El 10 de octubre, L’Atlàntida de Vic estrenó un evento artístico único con gran éxito de público: la presentación de una acción musical audaz y exitosa, « Llum, foscor, progressions ». El nexo, el origen y la inspiración de la obra provienen de la poesía de Lluís Solà (un autor que conviene leer sin prisas, por la extensa obra del poeta y su profundidad). Cuatro desarrollos musicales son la base esencial del espectáculo: las composiciones de Agustí Charles, Andrés Lewin-Richter, Llorenç Balsach y Jordi Rossinyol.

La interpretación de la mezzosoprano Montserrat Bertral nos cautiva por su musicalidad y por mostrarnos una versatilidad escénica directa y sorprendente. La cantante lleva el argumento de la obra (si es que podemos hablar de argumento) junto con la irremplazable Rosa Cadafalch, una actriz de voz plácida, intensa y sugerente que desgrana los versos y la prosa del poeta con sus cambios de registro. Forman tándem y trío con Èric Martín, hermosas escenas que contrastan o se suceden suave o repentinamente, dejando al espectador sin aliento. La danza del bailarín entre las sillas del escenario es de un virtuosismo inesperado que nos deja con la boca abierta. Las imágenes compuestas por el vídeo-artista y polifacético Toni Casasses aparecen en momentos puntuales, ofreciendo con naturalidad un contrapunto que es una ventana abierta a la percepción de la obra. Con este nuevo vector, todos los demás elementos se van uniendo. El vídeo utiliza en una ocasión un diálogo entre diferentes pantallas de proyección, en otra un fascinante hiperrealismo de nubes y bosque, y en otra un diálogo con la acción, como cuento seguidamente. Las pinturas presentes en el escenario que creó el pintor Sergi Marcos realizando una interpretación plástica de los « Cinc sonets de la llum de Lluís Solà, forman parte del espectáculo: en una de las escenas Casasses elabora una lectura dinámica de la obra plástica, a través de la mirada del bailarín en directo, interpretación absorbente que redimensiona escena, cuadros y música.

La luz y las sombras, leitmotiv que proviene de su persistencia en la obra de Solà, está mágicamente desarrollada desde la sobriedad y desde la intensidad sutil por Pep Barcons, imprescindible por su capacidad de entender el proyecto en la dimensión que aporta la iluminación. Su tratamiento incide en muchas ocasiones en una presencia estática, por la concentración de la luz en puntos determinados, por el color, por una nitidez que nos alcanza por su proximidad. Todos estos elementos, ricos en su autonomía y sentido, han estado ligados, transformados, matizados y alterados por la concepción clara e imaginativa del director artístico, Pep Paré, que ha descubierto, inventado y reinterpretado los vínculos entre los artistas que participan y los elementos de los que se hace uso. El sentido poético y profesional que refleja su realización proviene de una escucha sensible, no sólo musical y no sólo de la tímbrica y articulación de las voces, sino también de una atenta observación de los elementos puestos en acción. Sin forzarlos, es capaz de girar con aprovechamiento creativo lo que aporta cada actor, descubriendo el encaje expresivo que está buscando. Cabe decir que el entendimiento y el trabajo de proximidad que ha llevado a cabo el director con Lluís Solà añaden fuerza y ​​legitimidad a su trabajo.

Cada uno de los compositores eligió unos poemas, a partir de los cuales compuso su partitura. Los compositores se preguntaron cómo tratar la voz musicalmente, habiendo cómo hay tanta tradición musical en este ámbito. Como resultado de esta pregunta las composiciones hablan a la vez de la tradición y de una ruptura. Así, la voz transformada o superpuesta, formando con la electrónica un paisaje particular, es el lenguaje con el que Agustí Charles interpreta los poemas elegidos. Diríamos que Charles crea nuevos paisajes a partir de los textos, consiguiendo lecturas que el autor quizás no habría imaginado. En Andrés Lewin-Richter encontramos la evocación de la libertad y de la expresividad de la mezzo Anna Ricci, con quien el compositor trabajó tantos años. El trabajo realizado en el laboratorio de sonido abre la puerta a la interpretación abierta que propone a Montserrat Bertral. Llorenç Balsach parte de la literalidad, con una lectura poética sencilla y concisa que remite a menudo a un tono brossiano, trasluciendo un entendedor juego de conceptos mientras transmite los estados de ánimo desde la dulce ironía. Jordi Rossinyol, después de las lecturas de los poemas y conversaciones con el escritor, se acerca a la obra literaria descomponiendo la palabra buscándole un sentido particular. Una labor que conecta poema y música desde el silencio y la sonoridad de las palabras.

El espectáculo, incluye una escenografía sugerente de un conjunto de sillas antiguas de madera (de las que se hace un uso visual a través del simbolismo y a través de la acción durante varias escenas). Esta idea proviene de una obra teatral escrita y realizada por Lluís Solà hace algún tiempo. En esta acción musical se muestra (como cita) la vertiente del poeta como autor teatral, siendo Lluís Solà el origen y vertebrador del contenido de la obra. Phonos programó el preestreno de las obras musicales en la Sala Aranyó, una iniciativa que permitió poner en marcha el proyecto. Felicitaciones a la producción, extensibles a L’Atlàntida por su compromiso con el arte actual.